"No hay ladrón que por bien no venga", comèdia que posa en evidència la hipocresia i desamors al voltant d'una parella de marit i muller que s'enganyen. A partir de l'entrada d'un lladre a casa seva, es generen una sèrie d'embolics en què els personatges es van culpant els uns als altres per a no ser descoberts. Darío Fo col·loca a l'espectador davant una burgesia dominada per la doble moral, que va revelant les seves mentides a través de les escenes que conformen la peça teatral.
Ens col·loca davant un sistema injust de relacions entre les classes socials i aquell fràgil equilibri que impedeix que una situació extrema exploti enfront quelcom inevitable. Fo ofereix l'alternativa de la comèdia, el riure, la ironia i concreta l'opció d'un estat que si bé no és el millor, és diferent. Ell encara creu en el gènere humà i per això l'acorrala sense misericòrdia perquè una vegada iniciat el setge, sense escapatòria, no tingui més opció que riure's de si mateix. És llavors quan sorgeix, amb benèvola saviesa, l'afirmació: aquell que està en enfront del mirall no sóc jo, però si sóc jo qui està enfront del mirall.
Torralba Teatre
