Dadah, un nen sahrauí que viu al campament de refugiats de Dajla, no coneix res més que la vida del desert, l’aire carregat de sorra, les dunes a l’horitzó, tan presents en el seu dia a dia –l’escola, els jocs, les llargues converses dels adults mentre preparen el te…-. A través del cine descobrirà mons molt diferents del seu. Una de les malediccions més temudes per a la gent del desert diu: “Que Déu t’enviï a la hammada!”, la part del desert més inhòspita i estèril, on la vida pot arribar a ser una excepció obstinada. Però enmig de la hammada algeriana, a la regió de Tinduf, uns 200.000 sahrauís hi viuen dia a dia des de fa més de 30 anys, i han batejat els diferents campaments de refugiats amb els noms de les seves ciutats, tan llunyanes, del Sàhara Occidental: els noms de El Aaiún, Dajla, Smara i Ausserd ressonen com un eco enmig del desert. El 1975 Espanya abandona-va la que fins llavors havia estat la seva última colònia, el Sàhara Occidental, moviment que el Marroc i Mauritània van aprofitar ràpidament per ocupar el territori, es tracta de la cèlebre Marxa Verda. Van ser milers els sahrauís que van fugir de la repressió marroquina cap al desert, bombardejats amb napalm, esperant que el conflicte tingués un final pro-per. Després del documental, parlarem amb la seva directora, Anna M. Bofarull
