Mazoni, en concert al Teatre Bartrina de Reus

Després de rebre excel.lents crítiques en la seva gira de presentació del disc "Sacrifiqueu la princesa" Mazoniarriba a Reus consolidant el seu nou directe, més electrònic que mai.
 
Reapareix amb un disc optimista i lluminós, un bri d’esperança en temps convulsos. “Sacrifiqueu la princesa” és un compendi de cançons pop on brillen les melodies, ara transportades a un paisatge completament nou. Un veritable gir copernicà en el so i la música de Mazoni. No es conforma amb pintar les parets. Ha tirat la casa a terra i n’ha aixecat una de nova. Ha sacrificat la princesa i ara anem per la reina. I la reina és electrònica. La reina enrampa.
 
Imaginem-nos un iceberg. Si el nou disc de Mazoni fós un iceberg, la punta serien les melodies pop: lluminoses, instantànies. Potser les cançons més directes que Jaume Pla ha escrit en molt de temps. El primer senzill, “La promesa”, és dinamita per les orelles: “No et diré que anirà bé, perquè és el que diu la gent que no et vol ajudar...” “Un petó per cada cicatriu” és còsmica i càlida, marcada per la seva línia de sintetitzador. I el passat perdut deixa pas als brots verds que neixen entre les cendres a “Bosc cremat”: “Som com un bosc cremat, inert en aparença però a punt per explotar de vida”.
 
La llista de joies melòdiques no acaba aquí. Què dir del sentiment d’absència que flota a “Membre fantasma”, de l’estira-i-arronsa afectiu i juganer d’”AILODIU”, del rock lisèrgic de “Biologia”, de la seca reivindicació d’”El crit” (“Tot el que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit”) o l’electrogospel amb què narra les últimes hores d’Elvis Presley. O l’ascetisme cinemàtic de “Som la carretera”, on Mazoni proclama que “no som la cançó, nosaltres som el so”.