ISLANDIA NUNCA QUEMA llueixen com professors d’autoescola i parlen com col·legues d’oficina. El manual de Cómo Comportarse en Un Conjunto Musical ha estat revisat i corregit des de New York Dolls o The Who, això ja ho sabíem, però el quartet de Reus i Tarragona s’ha passat el concepte –l’excés, la purpurina, el flash- pel darrere. La seva circumstància recorda els grans grups sense imatge de la història: The Jasmine Minks, Subway Sect, The Fall, The Orchids i un homèric, etc.
La cosa, el moll, la substància, està on deien. En les cançons: la lletra i la música. El treball es demostra allí, no en la quantitat de visites al robavellaire vintage de torn. La feina que Islàndia Nunca Quema fan no és una que puguis simular amb una cascada de referències. El pop funciona o no funciona, està ben o mal fet, el tens o no el tens, és quelcom que no s’ensenya i és oh-tan-democràtic. A poplàndia no mana la quantitat de discs estranys que tinguis; mana el teu talent.
Applause s’ha fabricat amb materials 100% naturals: Flying Nun, Postcard, pop fronterer, algun acord inusual, lletres APABULLANTS en la seva erudició i adherència i pervers ús de jocs de paraules, imatges i frase que s’enganxen. I quasi tot en anglès.
Allò important és aquesta sublim col·lecció de cançons perfectament manufacturades. Oblideu per un moment si sonen a The Wild Swans, The Long Ryders, The Clean o Rain Parade. Oblideu-ho tot menys l’absoluta perfecció d’aquest gran àlbum. Oblideu-ho tot menys l’aplaudiment.
Islandia Nunca Quema, en concert
Imatge del cartell
