Durant la dècada dels cinquanta, la presència industrial a Tarragona continuava essent escassa i no serà fins a inicis dels anys seixanta, que la industrialització registrarà l'impuls definitiu amb l'assentament de diferents empreses del sector químic als polígons d'Entrevies o Francolí. El sector turístic, paral·lelament, també va iniciar el seu desenvolupament i va contribuir fortament al creixement de l'economia local, tant pel que fa a les construccions d'habitatges turístics com per a la demanda de serveis.
La possibilitat de treballar en una àrea econòmicament beneficiada pel turisme i la indústria serà l'esquer d'un fort i constant corrent immigratori que comportà que en quatre anys, entre 1960 i 1964, la ciutat registrés un augment del 20%, passant de 43.519 a 52.056 habitants. És a dir, una cinquena part de la població era nouvinguda.
Tot i que l'oferta de treball era suficient per a integrar als immigrants en el món laboral, la ciutat era incapaç de créixer al mateix ritme. La manca de serveis bàsics i la impossibilitat de trobar un habitatge mínimament digne i assequible va desencadenar amb el que avui dia coneixem com a barraquisme. Urbanísticament, els nuclis de barraques es van situar en zones perifèriques allunyades del casc urbà i amb una absència absoluta de serveis.
L'any 1964, un cens realitzat per l'Ajuntament de Tarragona registrava l'existència de 404 barraques, agrupades en 10 nuclis, en les quals hi vivien 1.894 persones, és a dir, el 3,64% de la població i, aproximadament, el 20% dels immigrants arribats entre 1960 i 1964. Les barraques eren de dimensions molt reduïdes, generalment d'un sol espai i construïdes pels seus residents amb materials barats o aprofitant deixalles, bàsicament totxo, fusta o canyes.
La gran majoria dels nouvinguts procedien d'Andalusia, eren 1.240 immigrants i representaven el 65,4% del total. Principalment, eren originaris de zones rurals de les províncies de Córdoba i Jaén. Atesa l'escassa formació dels immigrants, en bona part jornalers del món rural, la gran majoria, un 77%, declarava que treballaven com a peons. És a dir, treballs no qualificats situats a la base de l'escala laboral. L'oferta de treball pels homes sorgirà principalment de l'àmbit portuari i ferroviari, així com d'algunes indústries químiques. Les dones, a més a més del servei domèstic, trobaran feina com a operàries en algunes fàbriques. El barraquisme es mantindrà durant la segona meitat dels anys seixanta i no desapareixerà fins a inicis dels anys setanta.
L'exposició restarà oberta fins el 28 d'octubre, després es traslladarà de forma itinerants pels centres cívics de la ciutat.
Horari: De dilluns a divendres, de 8.30 a 14.30 h
