"Dos faristols són suficients per vestir un escenari que s'omple amb la força del Coral Romput (1957) de Vicent Andrés Estellés.
La paraula no tremola en les veus de Ramon Llop i Antoni Giménez, com tampoc ho fa l'obra del gran poeta valencià que popularitzà Ovidi Montllor a finals dels anys 70.
Els versos s'omplen d'imatges plàstiques, tendres i també doloroses que corprenen aquells qui els escolten. Tots hem estat infants, tots hem sofert el sentiment de pèrdua, tots sabem què vol dir un anhel no acomplert. Els 1.261 versos alexandrins empatitzem amb el públic doncs ens mostren la vessant més íntima de la persona humana. Per això la poesia segueix sent tan necessària: potser, sense pretendre-ho, guareix aquell qui l'escriu, i també aquell qui l'escolta.
La flauta dolça de Joan Pujol, com un murmuri i la viola de roda de Pau Gavaldà arrodoneix un recital que no necessita res més per fer viure la poesia".
