L'ideal atlètic i la pràctica del guerrer a la Grècia clàssica

A càrrec de Fernando Quesada Sanz, Universitat Autònoma de Madrid.

• Conferència. Idioma: castellà. Edat recomanada: +12 anys

La fascinació que el món grec d'època arcaica i clàssica (segles VII-IV aC) sentia pel cos humà i, en particular, pel masculí nu en la plenitud del seu vigor tenia molt a veure amb l'agon, la competitivitat extrema manifestada en els gimnasos i, sobretot, en els jocs atlètics, dels quals els Olímpics eren uns, els més importants, d'una àmplia sèrie.

Però al seu torn, la lluita «esportiva» en els estadis estava molt relacionada des d'època remota amb la guerra, amb la necessitat d'entrenar cos i ment per als rigors i exigències del combat. Per això, moltes de les proves dels jocs atlètics grecs eren violentes (pancraci, pugilat) i altres imitaven les necessitats del combat amb armes (javelina).

Les curses de carros eren un record de velles batalles; sobretot, les d'apòbates, en les quals el company de l'auriga, l'antic combatent, armat amb escut i casc, havia de baixar del carro i continuar la cursa a peu. En una altra prova, l'hoplitòdrom, els corredors havien de competir embarassats pel pes i volum de les seves armes, originalment potser la panòplia completa.