Pompeu Fabra, jugada mestra!

Òscar Intente.
Un home vestit de tennista de primers de segle xx, tot establint una complicitat, des de l’humor, permet començar a parlar de l’afició de Fabra per l’esport, i de com, tant en el joc com en la llengua, és necessari ordenar-se, dotar-se d’unes normes. Amb aquesta idea de joc s’anirà introduint la figura del Mestre com a l’àrbitre que ens ha permès jugar en català seguint tots plegats les mateixes regles. Això és Fabra; un àrbitre, el geni ordenador de la llengua. Els testimonis i les opinions de personalitats com Josep Pla, Salvador Espriu, Carles Riba, Joan Coromines, Joan Fuster o Pere Quart ajudaran a fer entendre la seva enorme dimensió; la singular, discreta i colossal figura de Fabra, un home que malgrat assolir un èxit rotund no va poder gaudir-ne perquè va tenir la dissort d’enfrontar-se, com tants altres, a la fredor de l’exili. Però amb la feina feta.