Los hijos de Kennedy, de Robert Patrick, al Fortuny (Reus)

Cinc persones en un bar. O cinc persones soles, una a una, en cinc bars diferents. Cinc fills del seu temps. Cinc “fills”
de l’era Kennedy. I els cinc vivint –revivint–, a cop de record i d’un glop, el que ha estat i no ha estat de les seves vides i del temps que els va tocar viure. Qualsevol temps passat va ser millor?
Els cinc, des de l’escenari, allarguen una mà a l’espectador i el conviden a un viatge del temps: la dècada dels seixanta
(del segle passat), quan tot estava per fer i tot era possible. La dècada dels joves, dels drets de la dona, del Poder Negre, el moviment gay i la contracultura; la de la guerra del Vietnam, els míssils nuclears i el bloqueig de Cuba; la del moviment hippie, el mur de Berlín, el maig francès, la píndola anticonceptiva i el “Fes l’amor, i no la guerra”. La dècada de la bohèmia i la dissidència. La dècada de l’amor lliure, la psicodèlia i el pacifisme a ritme de marihuana. La dècada musical per excel·lència. La dècada dels Beatles, la de Janis Joplin i Jimi Hendrix, la de Bob Dylan i Joan Baez, la de Woodstock 69, Hair i All you need is love. La dècada de Martin Luther Kimg, el Che Guevara, Neil Amstrong i Marylin Monroe. La dècada de John F. Kennedy. De l’assassinat de John F. Kennedy, un 22 de novembre de 1963, fa ara 50 anys.
Avui el món és un altre, i nosaltres, els d’aleshores, ja no som els mateixos. O sí?